Les cooperatives, el futur del periodisme?
- article47
- 2 jun 2019
- 13 Min. de lectura
Actualizado: 3 jun 2019
Article 47
La crisi financera mundial que va esclatar el 2008 no només va sumir les principals economies en una enorme recessió, sinó que va estendre els seus tentacles i té molt a dir en l’actual crisi del periodisme. La qüestió financera-econòmica-empresarial és una de les tres potes que han provocat aquest atzucac en què es troba el gremi periodístic, especialment al primer món. La pèrdua de confiança en la tasca periodística i el canvi de paradigma comunicatiu amb l’arribada de les xarxes socials, l’Internet i els nous dispositius completen la tríada que fa trontollar el periodisme.
Front aquest negre panorama, hi ha veus optimistes: “Vivim una profunda crisi del periodisme, la més severa de la història, però és una crisi de transformació i de creixement”, assegura el periodista català Enric Marín. Segons l'expresident de la CCMA, el periodisme tendeix a una fase neo-artesanal.
I aquí hi tenen molt a dir els mitjans de comunicació cooperativistes. Poden arribar a esdevenir una alternativa als grans mitjans? Són més lliures per la seva forma d’organització? Són viables econòmicament? En aquest reportatge coneixem més de prop els principals mitjans cooperativistes catalans per tractar de saber si seran el futur de la premsa.
Les ferides de la crisi
Des del seu esclat el 2008, el sector periodístic també va patir greument la crisi econòmica.
Un dels factors més destacables va ser l’atur, que va començar a créixer aquell any i, malgrat ara va en tendència decreixent, el 2018 va ser encara del doble que el 2008, any d’inici de la crisi. Pel camí s’han quedat Canal 9, ADN o l’edició en paper de Público. Molt recentment hi ha hagut processos d’ERE o tancaments de diaris (Playground, Vice o La Voz de Galicia), que han fet que hagi tornat a augmentar l’atur periodístic el primer semestre del 2019.
Atur i falta de pressupost, desconfiança en el periodisme i creença de la gratuïtat són les ferides de l'actual crisi
En la mateixa línia, la crisi i les retallades dels governs als pressupostos van reduir notablement la despesa en els mitjans públics, veient-se molt afectats, per exemple, RTVE (amb una retallada del 36’5% respecte l’any anterior) o la CCMA (amb TV3 veient perillar alguns dels seus formats més famosos per falta de pressupost).
La feblesa financera dels mitjans té a veure amb el segon factor de la crisi: la falta d’independència dels mitjans i desconfiança entre la societat. Els lligams entre entitats les bancàries i les capçaleres destacades o la poca fiscalització del poder exercida donen raons a la crisi de confiança entre societat i mitjans espanyols: l’índex elaborat per ESADE diu que els espanyols no donen més de 100 punts sobre 200 quan se’ls pregunta per la confiança en els mitjans. En comparació amb Europa, només els italians hi confien menys que els espanyols, segons el Pew Research Center.
La darrera conseqüència de l’actual crisi té a veure amb la tecnologia i la xarxa d’Internet. Avui dia, segons dades del Digital News Report, un 64% dels usuaris d'Internet espanyols s'informen a través d'un mitjà nadiu digital. A més, les dades que connecten demografia i ús d'internet per informar-se són clares: la penetració de la premsa cau generació rere generació mentre Internet creix exponencialment i és a punt de disputar-li la primera plaça a la televisió.
Això, que podria ser quelcom positiu en tant que un nou forat de mercat pels digitals o aquells diaris en paper, ràdios... que s’hi adaptessin, comporta una punt negatiu compartit per totes les plataformes: Internet ha comportat un canvi de paradigma en què no cal pagar per consumir premsa. En certa manera i afegit a la idea del periodisme ciutadà i l’expansió de les xarxes socials, ha fet escampar la falsa idea que el periodisme és gratuït i no mereix una recompensa econòmica.
L’OLIGARQUIA DE LA COMUNICACIÓ
El sector de la comunicació a Espanya avança progressivament cap a la concentració. Durant la última dècada, aquesta indústria (englobant en aquesta la radio, la televisió, la premsa diària i la televisió) ha estat dominada principalment per vuit grups empresarials: Atresmedia, Prisa, Mediaset, Vocento, Unidad Editorial, Grup Zeta, Grup Godó i Prensa Ibérica.
En quant a la premsa escrita, veiem les principals capçaleres més reconegudes estan en mans d’aquestes mateixes empreses: Prisa, que posseeix mitjans com El País; Vocento, amb l’ABC; Unidad Editorial, amb El Mundo; Grup Godó, amb la Vanguardia o Zeta, amb El Periódico. Mentres que Atresmedia i Mediaset estan centrades en el sector audiovisual.
De fet, segons el mitjà digital Vozpopuli.com, un estudi elaborat per l’Institut Universitari Europeu assegura que el 58% de tot el mercat, està controlat per només tres empreses, aquests serien Atresmedia, Prisa i Mediaset segons el diari El Salto.
Es tracta del que s’anomena “propietat creuada”, poques empreses dominen gran part del mercat. Aquest fet no només dificulta la supervivència de mitjans alternatius que vulguin entrar en el sector, sinó que també suposen una amenaça per a la ciutadania, ja que un instrument que condiciona la opinió pública, com és la premsa escrita, està en mans d’uns pocs empresaris.
I no parlem només d’un problema causat per la gestió de la qüestionable gestió del món empresarial, sinó que el mateix govern també ha afavorit aquesta concentració. Les Administracions utilitzen la publicitat institucional per a beneficiar a la premsa amb una ideologia afí al govern de torn.
Aquesta és la situació a nivell global a espanya (incloent-hi el territori de Catalunya), si més no, en nivell català també s’incorporen capçaleres com el Punt Avui (del gran grup Hermes Comunicacions) o el diari nadiu digital, el Diari Ara.
En general, ens trobem davant d’un periodisme controlat per un número molt reduït de grups empresarials, que concentren tot el poder de la comunicació i, conseqüentment, en el de la influència en l’opinió pública. Es tracta, per tant, d’una situació gairebé oligàrquica en la que els nous mitjans emergents es trobaran amb un terreny molt abrupte per a poder trobar el seu lloc en el mercat (al menys, en el mercat generalista).
Què és el cooperativisme?
El moviment cooperatiu té els seus orígens arran de la revolució industrial. Va ser creat perquè els integrants d'una empresa poguessin accedir a unes millors condicions de preu i qualitat, evitant la figura d'intermediaris i permetent l'increment dels beneficis dels cooperativistes.
Les empreses cooperatives estan basades en els valors d'autoajuda, autoresponsabilitat, democràcia, igualtat, equitat i solidaritat. Aquestes, representen una aliança entre socis voluntaris amb la finalitat d'atendre i satisfer les necessitats de cadascun dels seus membres. La propietat de la empresa és col·lectiva i l'administració democràtica. Enfront de la lluita competitiva, l'empresa cooperativa promou la cooperació conciliadora.
Com en altres tipus d’empreses, la principal funció és produir. No obstant, el seu objectiu primordial no és el d'obtenir benefici a tota costa, sinó el de protegir als seus membres d’altre tipus d’interessos. En aquest tipus d'empresa s'actua sobre la base del principi de portes obertes i s'exerceix la democràcia per a l'elecció dels que van a dirigir-la.
Les empreses cooperatives poden utilitzar el crèdit com qualsevol altra empresa, però en aquest cas no existeix la figura de soci capitalista, ja que el capital propi o social es crea de les aportacions fetes pels propis treballadors o pels subscriptors.
És important saber que els socis poden associar-se i retirar-se quan ho desitgin, que la presa de decisions es fa per majoria i que els beneficis es reparteixen de manera igualitaria. Podem dir que és una mena de sistema meritocràtic.
El símbol que a nivell internacional identifica una empresa cooperativa, són els pins bessons de color verd fosc, situats en un fons groc, els quals es troben tancats en un cercle, també de color verd; el significat reflecteix l'esforç en comú i la constància; on el cercle significa la unió i la universalitat del cooperativisme.
Hi ha una gran diversitat de cooperatives. Existeixen cooperatives de consum, que van ser les primeres que es van posar en marxa i les que van aconseguir un major èxit, i cooperatives obreres de producció o cooperatives industrials, les més pròximes al que convencionalment s'entén per empresa en economia.
Molts experts relacionen el model cooperativista amb un model per generar negoci més coherent i menys vinculat al voraç capitalisme degut a que totes les decisions es posen en valor i es decideixen en les assemblees, amb la participació de tots els socis de la cooperativa.
En la nostra societat existeixen tres models comuns d’empresa: el model cooperativista, el capitalista i el públic. Les públiques busquen incrementar el benestar social i treballen funcionaris designats per l’Estat, són semblants a les capitalistes però coordinades per l’Estat. En relació a les altres dues, tenen diferencies significatives que veurem en el següent quadre:
El Crític i La Jornada, cara i creu de dues apostes cooperativistes
El Crític neix a partir d’un projecte de crowdfunding gràcies a la plataforma Verkami amb un capital social proper als 60.000 €. Actualment tenen 1.500 subscriptors i 80.000 lectors mensuals únics, ara, l’objectiu del mitjà és arribar a un públic més ampli. Per aconseguir-ho han dut a terme una remodelació del lloc web i una forta campanya per xarxes socials amb els beneficis obtinguts del 2016 i 2017. La gestió de continguts patrocinats és una de les principals fonts d’ingressos del mitjà.
El Crític no aposta per la informació diària, perquè no tenen capacitat per fer-ho. Han aconseguit un públic que busca una manera diferent de fer periodisme, buscant la reflexió i l’opinió. Col·laboren activament amb altres mitjans com La Marea amb qui a vegades comparteixen exclusives o reportatges. També tenen acords amb editorials a canvi de publicitat per poder gestionar sense cost d’enviament i sorteigs de llibres.
La Jornada va néixer amb l’objectiu de crear un mitjà fort i potent que jugués a la lliga dels grans. De base popular que creia que el sistema capitalista era un desastre. Van iniciar el projecte gràcies a les donacions de 600 persones però al cap de pocs mesos van haver d’abandonar-lo. Tenien una forta aposta per mantenir el diari en paper i la voluntat d’arribar a tots els països catalans. A València van tindre èxit però a Mallorca van fracassar.
El paper els hi permetia un periodisme més reposat; “Potser hauríem d’haver sortit primer en digital i després en paper però no crec que fos desencertada l’aposta pel paper. Avui en dia el paper juga un rol diferent del que jugava abans, no pots esperar que et comprin massivament i has d’ajustar els costos tenint en compte això”, ens confessa Laia Altarriba, directora del mitjà. Presa la decisió de finalitzar, van derivar els seus socis cap altres mitjans com un agraïment i recompensa cap a ells i, també, per potenciar els altres diaris.
Vila (El Crític) creu que no és condició indispensable constituir un mitjà cooperativista per a ser un mitjà lliure però està d’acord que una SL marca distàncies entre empresari i treballador mentre que en el seu cas, el treballador sent seva l’empresa i lluita pel seu futur. A més, critica la gestió de La Jornada en considerar-la massa ambiciosa, amb una plantilla des del seu inici de 15-16 treballadors amb uns costos de distribució en paper i de gestió a l’arribar als països catalans massa elevats.
Joan Vila: “Jo crec que La Jornada no ha trobat forat de mercat no tant perquè no hi hagués un mercat suficient, sinó perquè van dimensionar el projecte d’una manera massa agosarada en canvi, nosaltres vam dimensionar el projecte molt petit”
Altarriba (Jornada) està convençuda que els mitjans cooperativistes no arribaran a una quota de mercat similar a la de mitjans convencionals, bàsicament si persisteix el sistema actual. La gent ha d’entendre que ha de pagar per tenir mitjans lliures.
A diferència d’Altarriba, Vila creu que sí es podrà aconseguir quotes de mercat similars als de gran diaris escenificant l’aposta de eldiario.es que ja té uns 50 treballadors i a poc a poc va creixent. Afirma que hi ha una part de competència però afirma que cadascú té el seu públic.
La Jornada tenia dos equips; el consell rector i la direcció. El primer vetllava per la viabilitat del projecte, i el segon, on Altarriba era la directora, duia a terme les línies generals del projecte a través d’una jerarquia no autoritària.
Crític també té una jerarquia no autoritària. En aquest cas, una jerarquia horitzontal amb reunions cada dilluns per parlar a mes vista sobre què tractaran, com ho titularan i quin dia ho llançaran. A part, hi ha una reunió mensual per tractar sobre els comptes, subscriptors, actes públics per donar-se a conèixer, etc.
Trimestralment té lloc una reunió amb representants dels socis col·laboradors per prendre les grans decisions empresarials. Finalment, una vegada a l’any té lloc l'assemblea general amb els 70 socis on s’aproven els pressupostos de l’any següent i es parla dels plans futurs. Els socis col·laboradors, qui ajuden econòmicament, tenen un 40% dels vots i els socis que hi treballen, el 60% restant. No descarten, però, en un futur jerarquitzar l’empresa per a la presa de decisions ja que actualment no hi ha la figura de “director” dins El Crític.
Altarriba coincideix amb Vila que els propietaris condicionen el mitjà i els seus continguts i que el cooperativisme permet una participació més igualitària dels seus treballadors.
Per Altarriba és positiu tindre socis que et pressionin i siguin exigents perquè et permeten crear o enfocar millors continguts.
Alternativas Económicas i La Directa, coperatives de treball vs. de consum
La Directa és un mitjà que va néixer l’any 2006 sense ser cooperativa. Gairebé deu anys després, en veure que les seves bases de treball eren semblants a les cooperatives, van decidir iniciar el procés de cooperativització. Tal com es defineixen elles mateixes, La Directa és un mitjà per la transformació social, un altaveu per les lluites socials i polítiques de moviments socials que no troben als mitjans convencionals.
Per altra banda, Alternativas Económicas neix en plena crisi econòmica com a una cooperativa consolidada. La sortida al mercat va ser dura i tot just ara s’estan estabilitzant com a cooperativa, ja que han tingut un excés de despeses durant els anys anteriors. El primer any es va calcular malament la previsió d’ingressos i despeses, igual que la de les aportacions dels seus subscriptors. L’objectiu era aconseguir quatre mil subscriptors dels 2.500 que tenen actualment.
A dia d’avui, La Directa té 11 treballadores, entre 40 i 50 col·laboradores i més de 200 sòcies de consum. El fet diferencial d’aquest mitjà és que és l’únic mitjà de comunicació cooperativista de consum, és a dir, que les decisions recauen sobre les sòcies subscriptores. La majoria de cooperatives són de treball, on tenen la manera de gestionar el mitjà amb els valors d’una cooperativa però les assemblees i decisions les prenen els treballadors. No passa el mateix amb Alternativas Económicas, ja que funcionen a través d’un consell rector de només fins a 9 persones treballadores del mitjà.
El model de funcionar del mitjà La Directa és assamblearia. Tenen previstes assamblees setmanals on es decideix el contingut de la setmana següent. Cada dilluns de mes, en tenen una altra per debatre i decidir sobre temes relacionats amb la gestió del mitjà. També n’hi ha dues simestrals per debatre punts de vista i temes en concret sobre els continguts. A més a més es fan debats monogràfics sobre la participació. Totes les assamblees són obertes a totes les treballadores i sòcies subscriptores.
Els mitjans cooperatius no són gaire ambiciosos. El més important per l’assamblea de La Directa és que els pressupostos siguin equiparables als seus ingressos i despeses, no els agrada les situacions de risc i per això saben que el millor és realitzar tota l’organització del mitjà des de l’autogestió.
Estel·la Marcos: “El sou d’una periodista d’un mitjà cooperatiu és molt petit en comparació a un mitjà convencional”
L’any 2017, La Directa va tancar l’activitat amb poc benefici. El seu mitjà destina bona part del benefici anual a la producció de contingut - inversions a reportatges específics, per exemple - i a l’educació. També cal destacar que els sous que tenen no són gaire alts i que per tant, és un ajust més als pressupostos. Els salaris professionals però, han d’anar evolucionant en tant que el mitjà ho fa, i així ho tenen pensat. Cara al futur, els encantaria poder ampliar la plantilla de treballadores però prefereixen centrar-se més amb invertir en salaris dignes i no precaris. A més també es destaca la militància que tenen al darrere: les seves col·laboradores no cobren per les peces escrites.
Alternativas Económicas: “No ens importaria publicitar a un gran banc sempre i quant no sigui la nostra única font de finanançament”
El benefici d’Alternativas Económicas cada vegada és més estable, i és que s’estan ajustant a la realitat. Des d’AE asseguren que van començar amb expectatives molt altes i nivells d’ingressos irreals. Avui, un 75% dels ingressos són de subscriptors i el restant de publicitat que “respectin la seva linia editorial”. Tot i així, remarquen que no els importa publicitar a grans bancs sempre i quan no sigui la seva única font de finançament i que per tant, no depenguin d’ells.
Tant l’Estel·la com AE, estan a favor de la transparència i llibertat dels mitjans que no són cooperatives. De fet, elles no eren una cooperativa fins l’any 2015. “La transparència no només entén de comptes de la organització, ja que tothom pot veure els comptes als registres mercantils”. Avui dia s’ha posat molt de moda el terme cooperativa, però s’ha de destacar que hi ha falses cooperatives, aquelles que diuen que actuen com a tal, però després tenen jerarquies dins la organització. Les claus per ser independents per La Directa són la militància, les participacions i tenir una consciència crítica en tot moment.
Els mitjans que també són cooperatives no són una competència, ja que molts d’ells participen i comparteixen continguts entre ells. Sí que és veritat que en el tema econòmic ho entra la paraula competència. La gent no està acostumada a pagar per la informació, i quan tens a subscriptors que paguen pel contingut del teu mitjà, sempre hi ha la por de si marxen a l’altre perquè és més barat, o perquè simplement no poden permetre’s pagar-los tots.
No està del tot segur que els mitjans cooperatius arribin a una quota de mercat com els convencionals. Si fos així, significaria que la gent està consumint un alt contingut social i això seria molt positiu per a la societat. Tenint en compte que el mercat d’un mitjà cooperatiu ja és molt específic, si se li afegeix una especialització concreta com és el cas d’Alternativas Económicas, encara redueix més el seu paràmetre de mercat. Per ells, els nivells de subscriptors podran arribar a ser els mateixos que d’un mitjà convencional, però serà quasi impossible atrapar els nivells de distribució.
El futur del periodisme
Els casos de Crític, Directa o Alternativas Económicas demostren que el periodisme a l’Estat espanyol té un lloc pel cooperativisme. Aquestes petites empreses organitzades en forma de cooperativa han sabut trobar el seu nínxol de mercat i han demostrat que aquesta opció pot ser viable si es donen les condicions adequades: trobar un mercat, aconseguir que el públic vegi que és necessari pagar per un periodisme de qualitat i independent i després fidelitzar-lo. A l’altra cara de la moneda, un altre cas proper com és el Diari Jornada aporta pragmatisme i demostra que la equació cooperativisme igual a èxit és una il·lusió.
No obstant, el periodisme cooperatiu té un panorama positiu per davant, en unes societats en què cada cop el consumidor vol conèixer l’origen del seu producte, les formes d’organització de les empreses de què consumeix i sentir-les properes. Unes condicions, aquestes darreres, amb què encaixa un projecte cooperativista. Encara més, i amb relació amb el periodisme, en l’escenari de sobreexposició d’informació a què estem tendint, les opcions d’un periodisme pausat, reflexió, d’anàlisi i independent -que són característiques compartides pels projectes analitzats- guanyen força.
En l’escenari de sobreexposició d’informació a què estem tendint, les opcions d’un periodisme pausat, reflexió, d’anàlisi i independent guanyen força
El futur determinarà quin èxit tindrà el periodisme cooperativista i quin paper ocuparan en el panorama de la informació a Catalunya i a la resta de l’Estat. Mentrestant, Crític, Alternativas Económicas o La Marea o d'altres amb estructures i plantejaments similars com elDiario.es avancen amb fermesa i són ja la referència d'un públic que se sentia orfe de referents periodístics.
Komentāri